Vos deixe amb un fragment d'una entrevista que li vaig fer a un company de carrera i amic, Josep Sendra. Gran estudiant, científic (encara que deixés la carrera científica), professor i persona. Les entrevistes les feia a diferents amics i companys per documentar-me per als contes de la sèrie Sense prestigi. L'entrevista a Pep va ser molt bona, alguna dia l'hauré de reproduir sencera.
Quin futur veus a la ciència i a la
comunitat científica?
Fa uns anys vaig llegir un llibre d’ecologia (De
la biosfera a l’antroposfera, de Josep Peñuelas), en un capítol exposa la idea
de que la humanitat en molts aspectes es troba “en la cresta de la ola”, és a
dir que tot ha tingut un augment exponencial: els avanços científics i tecnològics,
la industrialització, la població mundial, l’ús del recursos, els contaminants
etc; però tot té un límit, no pot seguir creixent exponencialment. Al mateix
temps hem forçat tant la màquina que potser estem arribant al punt més alt de
l’ona i aquesta ona amenaça de trencar, és dir el col·lapse. Per mi és una
anàlisi encertada, així pel que fa a la ciència crec que els grans
descobriments que s’havien de fer ja estan fets, la ciència ja només pot fer
petits avanços (encara que poden ser crucials, especialment en el camp de la
medicina i en el de les energies renovables).
Crec que la comunitat científica ha de seguir
investigant clar, però caldria que treballés coordinada d’alguna manera amb els
governants i tots amb la premissa clara de la sostenibilitat, en la recerca de
solucions als problemes que l’home s’ha creat a si mateix, d’alternatives
viables a llarg termini. Si no aconseguim redireccionar els nostres esforços en
aquest sentit i ens oblidem del màxim profit a qualsevol preu ens arrisquem a
que l’ona acabe trencant. Els científics tenen una gran responsabilitat en
aquest sentit.
I aquesta foto de La Vila Joiosa de regal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Sense quimeres