Era l’investigador més intel·ligent i preparat que havia conegut mai i, només constatar-ho, el van cessar. Bé, realment no el cessaren, sinó que no li renovaren el contracte.
L’ambient al Centre s’enrarí més del que estava. El cap pensant i anímic no renovava, i quedava tot en l’aire. Qui vindria? A l’atmosfera es respirava la futilitat de la vida i en particular de la ciència. Presentació estel·lar: “València es situa a l’avantguarda de la ciència amb un gran Centre d’investigació sota la direcció de Font, reconegut científic a escala mundial”. Recorregut solvent, creació d’un equip d’investigadors que confiaven en ell, que el cercaven per raonar i discutir de ciència. Assentament de línees d’investigació coherents i amb projecció. Quatre anys. Una publicació recent d’alt impacte, diverses de menys impacte. Resultats impactants. Resultats confusos. Poca paciència. Unes complexes relacions personals. Resultats negatius a una línea d’investigació que el Director General creia primordial, degut a que era la més mediàtica, sobre cèl·lules que fabriquen fàrmacs contra l’Alzheimer. No renovació.
Font s’entestí a publicar eixos resultats negatius a una revista especialitzada en aquestos resultats. “Això farà avançar a altres investigadors més ràpidament, i no es malbarataran recursos”. La revista es deia Journal of negative results in biomedicine. Alguns de nosaltres, els seus deixebles intel·lectuals, ens sorprenguérem per eixa decisió. Invertir temps en publicar un resultats no positius a una revista que, a sobre, tenia un impacte molt baix, no era rendible, no era eficient en la carrera de la ciència. “Hem de ser agressius, competitius, però també crítics, i conseqüents, i solidaris amb el nostres col·legues”. Això és més o menys el que venia a dir aquest monstre de la ciència, una persona entregada al seu treball, que estava aprenent a tindre cura de la seua vida personal.
La veritat és que no ho tingué fàcil, però ho va aconseguir. Abans d’abandonar el seu lloc de treball deixà preparat l’article a punt per a publicar. Ell féu quasi tota la feina, cosa que també em va sorprendre. Els caps d’investigació no fan la feina bruta. Ell semblava dolgut, tocat del seu orgull, i actuava amb una energia sorprenent per a la seua edat. Certament era orgullós, i una mica prepotent. Tenia una conversació fàcil però a la vegada exigent i apassionada. Era jove, per a ser cap, i descarat. Sempre tenia a la boca bones idees. Es passejava freqüentment pel passadís del nostre sector del Centre, i amb l’i-phone en mà, i en orella, s’arrimava per despatxos i bancs de treball, i ens preguntava, o es ficava al nostre costat. Alguns, dels seus “deixebles”, ens arrimàvem i alegràvem de les seues visites. Altres, en la mateixa proporció que nosaltres, l’evitaven i inclòs s’amagaven. De vegades, de bon matí, ens trobàvem amb notetes, post-its, amb idees, intuïcions, o encàrrecs, que havia escrit de nit. D’altres vegades, ens enviava un missatge, o ens cridava al telèfon, i si no el teníem silenciat o apagat, ens despertàvem amb la seua veu entusiasta que, sense presentacions, ens presentava una nova manera d’encarar l’experiment on ens havíem estancat.
Ens sentíem com si haguérem perdut el rumb de la nostra existència, perduts en un oceà de coneixement creixent. El nostre grup d’investigació, on Font era el team leader, estava format per 4 investigadors, a banda de Font, i abans del fatídic esdeveniment, 2 investigadors postdoctorals (post-docs), 3 doctorands (pre-docs), 2 tècnics i 2 alumnes col·laboradors de l’últim any de carrera. Érem un grup, unit pels diferents subgrups, amb les discrepàncies i filies pròpies d’un grup d’humans. Amb Font, aquestes filies i fòbies eren més que evidents, o agradava molt o era detestat, com els passa als xiquets amb l’estudi de les matemàtiques.
Potser el tenia excessivament idolatrat, però crec que ho necessitava, i ho necessite, un referent, una guia, una estrela del nord. També, perquè no dir-ho, necessitava i necessite d’altres referències que no em siguen un referent. Aqueixes persones eren el Director General del Centre i el nou Director Científic del Centre, Josep Palés i Jaime José Guia, respectivament, i com no, el Subdirector. Aquestes persones són espècies oportunistes, amb sobrada experiència i intel·ligència, que estan especialitzades a ocupar llocs a alts nivells de Fundacions i/o Centres públics i/o privats, amb intel·ligible relació política. Uns escaladors socials, amb mèrits passats, vivint d’aquestos mèrits passats, aprofitant-se dels mèrits presents, pensant en la jubilació, adorant els diners, anhelant diners amb copa i puro, a una terrassa, degut a la nova llei del tabac, tot i que ells estan acostumats a evadir-se de les lleis, a mostrar-se resistents i superiors a les lleis que ells i companys seus, de partits afins i oposats, creen. I exagere un poc. Amics de polítics, i polítics ells, creatius de paperassa i discursos de fum que ens inciten a odiar-los, segons el color que hàgem elegit, o segons si no hem elegit colors. “A mi no m’interessa la política, la política per als polítics”, deia Font, però sols per dir-ho ja demostrava que l’importava, que la necessitava, que influïa en el seu treball, i que, al remat, li llevaria el treball.
Però, per entendre el present, anem a catapultar-nos a altre oceà, al de l’oblit, per traure a la llum, amb diverses històries, amb fets ocorreguts, la nostra realitat. Una realitat des del punt de vista de persones properes a Font i amb passió per la ciència, d’una realitat aliena i diferent, lògicament, a altres punts de vista. La realitat dels que estem en la corda fluixa del inestable i eventual treball científic, incomprés per la mass media, des de les mentires usades amb cosmètics de gamma alta fins la poca capacitat de comprensió i motivació de periodistes i polítics amb una formació allunyada de la merament científica, uns polítics que solen ser economistes i llicenciats en dret, on les veritats no són reals sinó relatives.
